[La versió en català d'aquest article s'ha publicat a La Burxa, el diari auto-gestionat del barri de Sants]

Castellano

El segundo acuerdo de rescate-préstamo de 130.000 millones de euros -de los cuales España aportará 14.000 millones, algo menos del 12%- aprobado por la troika y el parlamento griego en medio de multitudinarias protestas en las calles, se ha presentado en muchos medios de comunicación como la elección de lo malo para evitar lo peor, es decir, la salida de Grecia del euro y una probable bancarrota.

Pero nos podemos preguntar, ¿peor para quién? El pacto contempla, entre otras medidas, el despido de miles funcionarios públicos, la reducción del salario mínimo en más de un 20% e importantes recortes presupuestarios en materia social. Además, el dinero del préstamo se depositará en una cuenta blindada controlada por comisarios designados por la troika, cuya prioridad será el pago de la deuda exterior y la recapitalización bancaria, con la intención de reactivar el flujo de financiero del país.

Queda patente que este préstamo no está diseñado para salvar a la ciudadanía griega de la miseria -al menos a medio plazo-, sino que más bien trata de minimizar las pérdidas de los acreedores de bonos griegos y retrasar la salida de Grecia de la zona euro hasta que se hayan construido las barreras económicas adecuadas que minimicen el impacto económico de una posible bancarrota helena sobre el resto del mundo. Día tras día aumenta el número de personas que se ven forzadas a cerrar sus comercios, pierden su casa y dependen de comedores sociales. Los sobornos y los pagos dinero negro se han convertido en algo común. Con un plan que muchos creen destinado al fracaso, Grecia explotará cuando sus habitantes no puedan soportar más el yugo al que se les pretende someter, momento en el que se aprovechará para forzar al país a la salida de la unión monetaria con la excusa del incumplimiento del acuerdo.

¿Es entonces la vuelta al dracma y la devaluación de la moneda una opción deseable? Nadie tiene la bola de cristal de la economía, pero varios analistas -respaldados por datos históricos de casos similares, como Rusia o Argentina- coinciden en que se produciría una profunda pero breve (de uno o dos años) recesión, unida poco después a un importante aumento de la competitividad económica. Si se emprenden las reformas estructurales necesarias y la actual crisis financiera internacional -unida una alta dependencia en importaciones de Grecia del resto de países- no lo impide, esta competitividad podría llevar de nuevo al crecimiento sostenido.

En definitiva, la aprobación de este segundo rescate no parece tener como prioridad ayudar al pueblo griego a salir de la crisis, sino que más bien es un parche temporal diseñado para seguir haciendo fluir dinero comunitario hacia las cuentas de los acreedores de Grecia y ganar tiempo hasta que se produzca lo inevitable.

Català

Però ens podem preguntar, pitjor per a qui? El pacte contempla, entre altres mesures, l’acomiadament de milers de funcionaris públics, la reducció del salari mínim en més d’un 20% -32% per a menors de 25 anys i 22% per a la resta- i importants retallades en matèria social. A més a més, els diners del préstec es dipositaran en un compte blindat controlat per comissaris designats per la troika, amb la prioritat serà el pagament del deute exterior i la recapitalització bancaria i així tractar de reactivar el flux financer del país.

Unes setmanes enrera l’FBI va donar l’ordre de detindre preventivament als directius de Megavideo/Megaupload, sota els arguments de conspiració i violació dels drets d’autor. Megaupload és un servei que permet l’emmagatzematge d’arxius de gran tamany i Megavideo permet la visualització online d’aquests continguts (streaming). Aquestes possibilitats tècniques van permetre, a banda d’arxius privats, la pujada i la visualització de continguts protegits amb copyright, sent especialment famososos els portals que enllaçaven películes, series, … a nivell internacional. De fet, a l’auto de l’FBI s’esmenta explícitament al portal SeriesYonkis – el portal més transitat per a la visualització de sèries- o Taringa – portal argentí per a l’intercanvi d’enllaços-.

El tancament dels servidors de Megaupload ha estat un esdeveniment d’impacte internacional ja què, no només s’ha violat l’accés i condicions del servei de milers de persones que van contractar (i abonar) els serveis “premium” d’aquesta empresa. Als fòrums i mitjans de comunicació de fet aquesta mesura ha estat interpretada dins d’un context de “guerra d’internet”. Uns la defineixen en termes de “defensa dels creadors” i d’altres en termes de defensa de la llibertat d’expressió i de neutralitat de la xarxa.

Antecedents

Davant del creixement exponencial de les comunicacions digitals i l’expansió d’Internet, els desitjos de parcelar, controlar, censurar i limitar les possibilitats tècniques que ofereix la xarxa són patents, tant en la vessant d’espionatge i monitorització de les comunicacions (p.e. Xarxa Echelon), com en la vessant de disfressar el control de la producció de continguts sota la bandera de què la llibertat d’expressió afavoreix la impunitat de les xarxes de pornografia infantil, el terrorisme o la violació dels drets d’autor.

En aquest sentit, podem trobar les lleis Ley Sinde-Wertt (Espanya), Hadopi (França), SOPA (EUA) i, a nivell internacional, ACTA. Totes tenen en comú la  protecció de la propietat intelectual abusiva en tant que viola drets fonamentals com la privacitat, o la llibertat d’expressió. El que és més escandalós és que són regulacions netament promogudes pels lobbis multimèdia al marge de la població i del debat públic i realment democràtic.

La guerra pels drets fonamentals a la xarxa rebifa: desprès de l’asfixiament i persecució de Wikileaks, el tancament de Megavideo ha tornat a aixecar la resistència organitzada del col·lectiu Anonymous, el qual menys de 24h deprès de l’anunci del FBI va tombar les pàgines de les patronals discogràfiques i cinematogràfiques de EUA, entre altres.

L’estat de la qüestió

Tot i que la bretxa digital existeix i l’accés no és ni popular ni universal, la defensa per la neutralitat de la xarxa és un assumpte que, tard o d’hora ens afecta a tots i a totes. Cal destacar un parell de coses que han estat conseqüència directa de que Megaupload hagi estat un sistema centralitzat -fàcilment extrapolables a la teoria política-i que han obligat a fer una reflexió sobre la dependència de serveis comercials, privats i centralitzats enlloc d’apostar per models d’invercanvi d’informació descentralitzats, democràtics i desenvolupats amb programari lliure.

La primera, com unes poques persones han aconseguit fer una fortuna aprofitant-se de la feina d’altres; en aquest cas, els intermediaris xuclòcters no han estat les discogràfiques sinó els administradors de Megaupload. Segon informacions publicades en alguns mitjans, el fundador de Megaupload, Kim Schmitz “Dotcom”, posseïa una fastuosa mansió en Nova Zelanda, milions de dòlars i més d’una dotzena de cotxes de luxe.

La segona, la cerca d’alternatives a Megaupload ha produït com efecte col·lateral el creixement exponencial dels sistemes d’intercanvi d’arxius entre iguals com ara Emule o Torrent, on els continguts estan repartits al llarg de multitud d’ordinadors personals. Aquí es premia la generositat a l’hora de compartir i la diversitat dels continguts més enllà de les estrenes de Hollywood.

Estimado Sr./Sra. diputado/a,

hace poco he sido informado de que en los días sucesivos se votará en el Congreso la aprobación de la Disposición Final 2ª de la Ley de Economía Sostenible. Considero que la reforma que se plantea es innecesaria y perjudicial para la sociedad, ya que otorga la posibilidad de censurar webs y medios de comunicación sin las debidas garantías judiciales, con la pérdida de libertad que esto conlleva.

Atentamente,
Israel Saeta Pérez

¡Tú también puedes escribir a los diputados! Para hacerlo más fácil, puedes utilizar el formulario de abajo. No hace falta que sea nada extremadamente largo ni elaborado, simplemente expresa tu opinión y sé respetuoso. ¡Defiende tus intereses!

As they define it, its vision is to bring together student activists and free culture luminaries to discuss free software and open standards, open access scholarship, open educational resources, network neutrality, and university patent policy, especially in the context of higher education.

Below there is a summary of the notes I took during the conference. It doesn’t aim to be complete nor precise, but I hope it will provide an idea of what did we discuss about.

During the different keynotes and panels, we used, apart from the classical hand-up, the backchan.nl tool for audience intervention during conferences. Better than a massive Twitter, IMO.

After a short introduction, we started discussing about the politics of open networks. It was pointed out that we need to come up with a clear definition of net neutrality and push the ISPs to implement the policies we want. The politics-related meetings about net neutrality often include a lot of industry representation, but seldom people from other sectors of the population, which are also affected, as university campuses or consumers’ groups.

The three-strikes law to cut the access to the Internet can become extremely harmful in contexts where it’s being used as a platform for services like VoIP or TV, disconnecting the affected user completely, unable to make even emergency calls.

In general, the existence of a competitive market of ISPs, like the one in England, contributes to the natural enforcement of the net neutrality.

Controversely, one of the panelists, Timothy B. Lee, exposed his ideas about how to preserve the net neutrality without law regulations. You can read more about his ideas, and a quite long and in-deep paper, in his blog.

I’ve recently read bad news about net neutrality in Spain. Some of the major ISPs operating in the country, like Telefónica or Vodafone, claim a monetary compensation from companies that use their infrastructures for their business, like search engines, mobile apps distributors, or VoIP companies. I personally oppose the Internet to become another TV.

Next, Pat Aufderheide directed a keynote about the concept of fair use to reuse and remix existing culture. Fair use is perfectly legal in the US and should be encouraged, even enlarging or modifying non-copying policies for homework in schools. There’s a lot of interesting material about fair use in the Center for Social Media website.

Moving on to the topic of Open Access and Access to Knowledge, it was pointed out that Open Access in public universities is low-hanging fruit and we should contact these universities to encourage them to adopt this model. The Open University Campaign, a Students For Free Culture project, contains valuable information about this. Also, the Right to Reseach Coalition is an excellent source of info about how to demand the research work paid with our taxes to come back to us without having to pay additional unfair fees.

Unfortunately, some countries lack from copyright exceptions for libraries and universities, and the changes in the law, usually promoted by the industry, always tend to make it more restrictive.

We need to take the discussion about Access to Knowledge from experts to the “family dinner”, explaining current common behaviour that is or would be illegal under the current laws, to make the public aware of how are they affected and take part in the legal discussions about copyright laws.

Also, it was pointed out that personal meetings, faxes and phone calls are much more effective than emails or Facebook campaigns to make the politicians hear our opinion.

The next panel was about Open Educational Resources (OER). Eric Frank, from Flat World Knowledge (FWK), told us that textbooks are a major portion of the tuition costs in some countries. Flat World Knowledge provides a platform to create, publish and distribute quality, peer-reviewed, customizable and flexible-licensing books that are freely accesible online and affordable as printed copies. The people from FWK have observed that, even when there’s a free printable copy of the book available, some students prefer to buy the book, which makes this publishing model presumably sustainable.

The Michigan University OER Team (Open.Michigan) is working on an impressive list of projects to enable groups and individuals to openly share their work. These are mostly collaboration tools, supporting the idea of that the knowledge is not just “transferred” from teachers to students, but something socially constructed. Some of the most interesting are dScribe, a framework to help faculty staff to gather available educational material, clear possible copyright restrictions over it (so it can be published legally under certain circumstances) and reuse it to create and publish new OERs; or OERca, the free software platform that powers most of the dScribe framework.

Finally, Timothy Vollmer, from ccLearn, told us about how CreativeCommons is helping to the development of OERs, the available tools for adequately tag content for further indexing and discovery.

Isn’t helping to solve the lot of existing problems worth it? Something must be terribly wrong with Capitalism.